El somni que persegueixes

Tot comença quan et lleves amb poca il·lusió. Quan et fa mandra anar a treballar.
Quan desitges que arribi divendres i quan maleeixes els diumenges tarda perquè demà ja és dilluns.
Quan arribes a l'oficina sense massa motivació, esperant veure les tasques que toquen per fer, o desitjant que el teu cap no et digui res...

En el moment en el qual aquestes preocupacions són presents en el teu dia a dia, és un avís de que tens un problema.

Hem après a tenir doble vida. La vida com a treballador i la vida com a persona. Primer hi ha el temps de treball i després, amb el temps restant, fem la nostra vida.

Dormim un entre 6 - 8 hores, treballem una mitjana de 8 hores més, però n'acostumen a ser més perquè tenim descans al migdia i transport per anar i tornar. Les hores que resten (entre 5 i 8), són les que dediquem a la nostra vida, al temps lliure.

Relacionem la feina com a esforç, sacrifici, lluita per tenir un sou a final de mes. I aquest esforç ens permetrà tenir la vida que volem amb la resta del nostre temps.

Ens han ensenyat a perseguir un somni, tenir una vida estable. Tothom et felicita quan vas pel camí adequat: aconseguir una feina estable, un sou a final de mes que et permeti pagar les factures.

Però, què passa quan això no t'omple?

Et diuen que no et pots queixar, que sort tens de tenir aquesta feina. Que et preocupis de portar el sou a casa i després, amb el temps lliure, fas la teva vida. Que això és el més important.

També et diuen que intentis ascendir, que prosperar en una empresa, pujar de categoria, encara et donarà més felicitat. Perquè, tenir més responsabilitat i una posició de més rang en una empresa et farà ser una persona més respectable i amb aspiracions. I a més a més, cobraràs millor sou, i això et farà molt feliç perquè podràs tenir la vida que vulguis.

Però, què passa quan puges de rang i la feina se't menja perquè treballes més hores de les que disposes? Quan comences a sentir inquietud, estres, ansietat...

El que passa és que creus que, si segueixes aquests passos que t'han dit que has de seguir, obtindràs reconeixement i seràs feliç. Que amb aquells diners et pots comprar coses que et facin feliç. Però, quan hi ets, en el fons, tampoc en tens suficient.

I et diuen, "es que com més tens més infeliç ets, poc ho valores", "no tens per què queixar-te", "tenir molta feina és bo, vol dir que et valoren".

Sents que alguna cosa no va bé, que l'ansietat t'avisa, però el teu entorn et pressiona perquè has de ser una persona forta. Al cap i a la fi, tenir ansietat i mostrar els sentiments és de persones febles. I en aquest món, o ets una persona forta o se't mengen.

I llavors et sents amb la pressió de no poder-te queixar. De no sentir acompanyament ni comprensió. Si tens tot el que es pot desitjar, per què no sents satisfacció?

Penses que potser la solució està a canviar de feina. Massa temps al mateix lloc. Potser pots aspirar a avançar més, que t'ascendeixin més en una altra empresa, aquí no et deixen pujar més graons.

Canvies i tot és fantàstic. Tens opcions d'evolucionar i créixer més. L'empresa t'encaixa, tot està bé. I passen dos anys, tres, i la feina ja no t'acaba de fer el pes. Tornes a llevar-te sense massa il·lusió, segueixes amb un estrès màxim i no t'acabes de trobar bé. No sents plenitud, no acabes de ser feliç.

Però et sents malament, perquè ho tens tot. Què més puc demanar?

Doncs sí, pots demanar alguna cosa més. Pots voler entendre per què no sents plenitud, per què segueixes sentint que alguna part de tu estàs incompleta.

I et sents així, perquè persegueixes el mateix somni que tothom i això no és real. No té perquè fer-te feliç això a tu.

Pots fer un reset, aturar màquines i veure què carai et fa feliç a tu. Pots començar a veure que estàs perseguint els somnis socials, el somni d'algú, però no el teu. I no per això t'has de sentir malament. Al contrari, detectar que no ets feliç en aquest sistema tan prefabricat et pot representar un canvi absolut en la teva vida.

Resulta que estàs actuant mode pilot automàtic, mode robot en aquest sistema on tots els passos estan marcats. T'han anat posant pautes i tu les has anat seguint. Però sents aquesta insatisfacció perquè no ets feliç així. Perquè això, a tu en concret, no t'omple. I és normal, no ets un producte prefabricat. Ets una persona amb sentiments reals, amb pors, amb personalitat, amb unes aspiracions teves, amb ganes de ser feliç amb una vida diferent, més senzilla, més simple però molt més plena.