Les PAUTES de la societat
Quantes vegades haurem dit a aquella amiga soltera que ha de trobar parella? Quantes vegades li busquem nosaltres mateixes? O quan estem solteres sentim que hem de buscar-ne?
Quants cops ens hauran preguntat quan tindrem fills o quan ens casarem?
Quants cops haurem sentit la pròpia pressió de que hem d'encarrilar la nostra vida, que ja anem tard?
Quants cops haurem sentit a dir que hem de tenir una vida estable i que la inestabilitat només pot ser un camp de mines?
Pressió. Culpabilitat. Frustració.
Per aquell qui no ho troba o per aquell que ho té i així i tot, no sent plenitud.
El que passa és que vivim en una societat que té molt clars els passos que s’han de seguir:
“Escolarització, fes carrera (millor carrera que cicle encara, no ens enganyem). Les carreres obren totes les portes, i si fas un cicle et quedaràs sempre curt. Fes de becari un temps (llarg i cobrant molt poc), que un ha de pencar molt per ser una persona de profit. Dona-ho tot per l’empresa i fes tot el que et demanin, perquè així és com et valoraran. Aconsegueix una bona feina i que sigui el màxim d’estable possible. Agafa-la fort, que sort en tens de tenir-la tal i com estan les coses. Ascendeix, tant com puguis, perquè tens moltes factures per pagar i com més diners tinguis més coses et podràs comprar, i mes feliç seràs.
Tingues parella. Ràpid, que sense parella no podràs ser mai feliç. Sempre sentiràs que hi ha alguna cosa incompleta.
Als 30 ja has de tenir la vida encarrilada. Tot ben estable i tot ben lligat, que la vida està molt xunga. Casa’t i després tingues fills. Imprescindible. Tothom ha de tenir família, perquè si no en tens, després et quedes amb un buit existencial i te’n penedeixes. Si ara no en vols tenir, és que tens por o que tens la síndrome de peter pan.
Després tingues un pis o una casa de propietat, les hipoteques et fan ser més molongui. Ah! i un gos, clar!
No t’arrisquis mai, que és molt millor el que tens que el que pugui venir. Ja ho diuen, más vale pájaro en mano que ciento volando. Tu queda’t amb tot això, que si ho tens seràs molt feliç. I sobretot, agafa-ho ben fort, que ha de ser per la resta de la teva vida”
Et sona tot això? Et resulta familiar? Quant de mal fan tots aquests discursos. Mal als qui no els ressona tot això. Mal a qui els costa aconseguir-ho. Mal a qui té dificultats. Mal a qui ho perd… Expectatives per tothom i sentit de la frustració si no es té tot el que s’espera. Però jo et dic…
Trenca amb les pautes socials i fes el que et doni la real gana.
Sí, així de clar.
No cal que compleixis tot això. T’han dit que seràs feliç si ho aconsegueixes, però es mentida. No sentiràs plenitud si no saps i aconsegueixes el que vols tu, per tu.
Perquè no tots els objectius són els mateixos per tothom.
Pensem que perseguir els objectius que persegueix tothom ens farà sentir felicitat i plenitud. Les pautes socials fan que creiem que només hi ha una direcció per ser feliç a la vida. I és mentida.
En el moment en que ens desfem de les normes i de les pautes marcades, en el moment que trenquem amb el preestablert i creem la nostra pròpia versió, és quan veritablement hi trobarem el sentit.
Per exemple:
Es pot ser totalment feliç sense parella. De fet, trobar l'amor propi i no tenir la necessitat de tenir parella, pot fer-te sentir llibertat i molt plenitud. I això no vol dir que siguis raro o que et falti alguna cosa.
O pots tenir una parella amb la qual no convisquis ni hi formis una família. Tenir cadascú el seu espai i compartir una vida alhora. Per què la parella ha d'evolucionar cap a formar una família?
També podem sentir felicitat total sense tenir fills. Però qui dubta o segueix pensant que no en vol, ha de seguir sentint comentaris pressionant de que n'hauria de tenir.
Especialment les dones sempre anem sentint el missatge que hem de ser mares. Com si ser mare fos un camí únic i perfecte.
També podem ser feliços canviant de feina cada "x" anys. Perquè sí, perquè ens agrada el moviment, el canvi, els nous projectes. I no cal aferrar-se a una feina per tota la vida.
De fet, com menys ens aferrem a la idea de "per tota la vida" menys exigents som amb tot i menys paralitzats ens quedem. Perquè la paràlisi per anàlisi és un gran problema que s'ha tapat amb el que li diem a "la por al compromís".
Però bé, això ja és un altre tema que deixo per un altre dia.
La qüestió és que pensem que estem en deute i que les nostres necessitats quedaran cobertes si complim amb el que ens han dit que hem de complir. Però en realitat, les respostes les tenim al nostre interior. Quan sapiguem qui som, què volem i cap on anem després de desfer-nos d'aquest lligam social que tenim.
